Les narracions del futur com un camí de progrés, com una transició cap a un temps millor en els àmbits econòmic, emancipatori, de condicions de vida, etc. ja fa temps que s’han trencat, però la crisi del coronavirus ho ha fet més palès i transparent. A la incertesa i la precarietat de les condicions de vida i treball d’àmplies capes de la ciutadania, a les inquietuds pel canvi climàtic i la crisi ambiental s’ha afegit el canvi qualitatiu en la quotidianitat que significa el confinament. Definitivament el relat d’un futur de progrés ha perdut tot sentit mentre ens situem en un present d’amenaces distòpiques i apocalíptiques que es realimenten i esclaten en situacions límit com la que estem vivint actualment. Les projeccions cap al futur són cada vegada més un compte enrere cap a una distopia que gradualment es perfila i concreta en tots els aspectes de la vida quotidiana: el treball precari, la crisi ambiental, la crisi dels refugiats, les epidèmies i el control cada vegada més ampli i immediat sobre la ciutadania per part del poder. Un control cada cop més individualitzat, exercit a través de les tecnologies de la informació i la comunicació, de manera que esdevenim empresaris de les nostres identitats i de les nostres vides.

Però el futur ens importa, perquè ens importen els altres éssers humans i els altres éssers vius.

En aquest context, el nostre projecte de FESTIVAL F5 planteja preguntes sobre el futur com les que en aquests moments sorgeixen en les ments de milions de persones arreu del món. Ara és el moment de recordar algunes de les sessions de FF Cinema en les quals les pel·lícules que hem projectat al llarg de vuit anys plantejaven preguntes similars. Com Solaris, d’Andrei Tarkovsky, en la qual Hari, la replicant materialitzada a través dels records de Kris, manifesta el seu qüestionament del futur, la seva por a la soledat i la seva crisi d’identitat.

Preguntes per les quals el sistema capitalista no ofereix més resposta que les derivades de les potencialitats de la tecnociència en el marc de l’anomenada quarta revolució industrial, basada en una fusió de disciplines com la intel·ligència artificial, l’enginyeria genètica, la nanotecnologia, la robòtica, el 5G i els ordinadors quàntics. Fusió de disciplines que plantegen una redefinició del que significa avui ser humans i que sovint són contemplades com un perill per l’espècie humana, perquè deixaran el poder de decisions transcendentals en mans de les màquines.  En el film Ex-machina, projectat per FF CINEMA fa uns mesos, la progressiva humanització del robot Ava mitjançant el canvi del seu aspecte ens recorda la importància del cos en la identitat humana alhora que ens mostra que les qualitats humanes com la saviesa i l’amor poden simular-se però no duplicar-se en sistemes no biològics. El cervell humà no és un ordinador amb lògica binaria sinó que està instal·lat en un sistema biològic impossible de replicar amb les tecnologies actuals.

El FESTIVAL F5 ha de ser una crida als artistes de la imatge cinematogràfica a la insubmissió contra la por derivada de la visió distòpica i catastrofista del futur, a dialogar amb la incertesa utilitzant-la com una oportunitat per la creativitat,  a potenciar com Tarkovsky el poder de la imatge i la metàfora per explorar la naturalesa humana i transmetre emocions, a crear personatges com el Watanabe del film Ikiru de Kurosawa, projectat per FF CINEMA fa quatre anys,  que perd la por i omple de sentit la seva vida just en el moment en què sap que ha de morir aviat, un personatge que ens recorda la brevetat del temps de vida i la necessitat de gaudir-lo. Un FESTIVAL F5 enormement pertinent i necessari en els temps que estem vivint.